Va de piràmides!

Abraham Maslow (1908-1970) va ser el "pare espiritual" de la psicologia humanista. Tot i que va començar essent un entusiasta del conductisme, aviat va veure les limitacions d'aquesta perspectiva i va proposar-se una nova teoria: la Teoria de la motivació humana. L'objectiu principal d'aquesta és l'Autorrealització (la motivació innata de tot ésser humà per a realitzar el seu potencial utilitzant i desenvolupant les seves aptituds i capacitats). Per a Maslow, aquesta sensació de plenitud s'anomena "experiència cimera".

Per arribar a l'autorrealització hem de satisfer totes les nostres necessitats inferiors, que es troben en diferents nivells les unes de les altres. Maslow va classificar aquestes necessitats en una piràmide anomenada "piràmide de les necessitats" i en va establir la seva jerarquia. Es tracta d'una escala on, partint des d'abaix (des de la base), s'ha de satisfer cada necessitat abans que la següent ens pugui motivar (tot i que sovint es donen excepcions, com per exemple, el cas d'una persona que fa vaga de fam per defensar un ideal). Cada dia podem ascendir i/o descendir per aquesta jerarquia vàries vegades, assolint diferents nivells.

Una de les possibles classificacions de les necessitats humanes dins dels diferents models de la piràmide de Maslow, és la següent (de la base a la punxa de la piràmide):

1. Necessitats fisiològiques: Menjar, beure, oxigen, regulació de la temperatura, excreció, descans, activitat, relacions sexuals.


2. Necessitats de seguretat: Protecció davant d'objectes o situacions potencialment perillosos, com els elements o malalties físiques. L'amenaça és tan física com psicològica. Importància de la rutina i la familiaritat.


3. Amor i pertinença: Rebre i donar amor, "carinyo", confiança i acceptació. Pertinença, formar part d'un grup (familia, amics, treball).


4. Necessitat d'apreci: L'apreci i el respecte dels altres i d'un mateix. Sensació de ser competent.


5. Necessitats cognitives: Coneixement i comprensió, curiositat, exploració, necessitat de significat i de previsibilitat.


6. Necessitats estètiques: Bellesa en l'art i en la natura, simetria, equilibri, ordre i forma.


7. Autorrealització: Plena realització del potencial. "Ser tot el que un és capaç d'arribar a ser."

En psicoteràpia, l'aplicació de la jerarquia de les necessitats ha de buscar ajudar als pacients a comprendre les seves pròpies necessitats i les dels altres. El psicòleg humanista, a partir d'un cert comportament, ha de saber veure quina és la necessitat que des del rerefons s'intenta cobrir. A partir d'aquí, ha de buscar alternatives per a modificar el comportament i poder cobrir la necessitat desitjada.

Si no cobrim les necessitats, això ens provocarà frustració i, conseqüenment, podran donar-se casos de transtorns psicològics i/o físics. En cas extrem, la insatisfació d'un conjunt important de necessitats vitals o autèntiques pot comportar risc de suïcidi. Vosaltres què n'opineu d'aquesta explicació que fa Maslow del suïcidi?

CARL ROGERS. PSICOLOGIA I EDUCACIÓ

Després de treballar una mica la perspectiva humanista de la psicologia i en relació amb el vídeo que vam veure a la segona part de la classe d'ahir, m'agradaria parlar una mica de la psicoteràpia de Rogers i de la seva relació amb el món educatiu.

Rogers va desenvolupar una forma de psicoteràpia anomenada "centrada en el client" (no en el pacient). L'essència d'aquest enfocament psicoterapèutic és que el client és el responsable de millorar la seva vida. Amb això, s'aparta dels enfocament psicodinàmics i conductistes (i de la medicina en general), on els "pacients" són "diagnosticats" per un "metge" i reben un "tractament". En la psicoteràpia de Rogers, el psicoterapeuta no és responsable dels canvis del client. En resum:

• El client mateix ha de decidir d'una manera conscient i racional el que està bé i el que ha de fer al respecte.
• El psicoterapeuta és com un confident o conseller que escolta i aconsella en un pla d'igualtat.

Carl Rogers també va adaptar la seva teoria a l'àmbit escolar: la no-directivitat. Partia de la hipòtesi de que qualsevol persona, per arribar madurar i ser responsable (a més de desenvolupar-se individualment amb posterioritat), necessita tres aspectes:

1. La bondat innnata.
2. El potencial natural per a l'aprenentatge (amb el que defensava la no-directivitat).
3. L'ajuda a partir de la relació mestre/a - alumne/es.

Aquesta relació mestre-alumne de la que parlo, i tal i com hem vist al documental "Pensant en els altres", es caracteritza per:

• La seva autenticitat, per així transmetre confiança a l'alumne/a.
• La seva acceptació, de manera que l'alumne es senti comprés dins del grup.
• La seva significativitat, aspecte que aconsegueix a través de l'empatia.

Per altra banda, Carl Rogers veia els mestres i els professors com a "facilitadors" de l'aprenentatge. Una de les funcions que havia d'adoptar qualsevol docent és la d'organitzar i posar a disposició de l'alumnat diferents recursos per tal d'arribar a aprendre per ells mateixos.

Finalment, i tenint en compte el que hem visionat al documental, vull fer referència a algunes implicacions de la seva teoria. Crec que podem parlar de:

• Una major obertura a l'experiència: actitud oberta als canvis i a l'adaptació.
• Una tendència a viure existencialment: remarca que s'ha de viure el present, tot i que s'ha de tenir en compte el passat per a poder avançar i mirar cap al futur.
• Una llibertat "d'experiència": som lliures i alhora responsables.
• La creativitat que sorgeix a partir del viure la llibertat i la responsabilitat.