El Síndrome d'Estocolm (SS)

Tot i que el trastorn psicològic que es produeix en les situacions de presa d'ostatges va començar a conèixer-se com el "Síndrome d'Estocolm" a causa de la publicitat dels mitjans, el "vincle" emocional amb els captors ja era un tema familiar en el camp de la psicologia. Ja s'havia reconegut molts anys abans i s'havia trobat en altres estudis de situacions amb ostatges, presoners o relacions abusives tals com:

• L'abús infantil.
• Les dones maltractades o víctimes d'abusos.
• Els presoners de guerra.
• Els membres d'un grup de culte.
• Les víctimes d'incest.
• Les situacions de presa d'ostatges per part de delinqüents.
• Els presoners de camps de concentració.
• Les relacions intimidants o controladores.

Els vincles emocionals amb els abusadors són, de fet, una estratègia de supervivència de les víctimes d'abús i/o d'intimidació. La reacció del "Síndrome d'Estocolm" en situacions de presa d'ostatges i/o situacions abusives, són tan conegudes en l'actualitat que els negociadors d'ostatges policials ja no les veuen com a reaccions inusuals. De fet, freqüentment, s'encoratja aquest tipus de reacció en situacions delictives perquè augmenta les possibilitats de supervivència dels ostatges. El punt negatiu d'això és que també assegura que aquells ostatges que experimentin el "Síndrome d'Estocolm" no col·laboraran gaire, per exemple, durant el rescat o la prossecució penal. El personal jurídic i policial en general, ha reconegut aquest síndrome al llarg de molt temps, com per exemple en el cas de dones maltractades que decideixen no presentar càrrecs contra el seu maltractador: paguen la fiança del seu espòs o parella perquè sigui alliberat de la presó, i fins i tot, han arribat a atacar físicament a la policia quan aquesta ha acudit a rescatar-la d'un atac violent.

Així, el Síndrome d'Estocolm (SS) també pot trobar-se en les relacions familiars, romàntiques i interpersonals. L'abusador pot ser el marit o l'esposa, el xicot o la xicota, el pare o la mare, o qualsevol altra persona amb un rol que li permeti al abusador adoptar una posició de control o autoritat.

És important comprendre els components de la Síndrome d'Estocolm, ja que configuren les relacions abusives i controladores. Una vegada que es sap de què va el síndrome, és més fàcil comprendre perquè les víctimes donen suport, estimen i, fins i tot, defensen a les persones que abusen d'elles. Cada síndrome té símptomes o conductes, i la Síndrome d'Estocolm no és una excepció. Encara que no s'ha determinat una llista precisa de característiques, a causa de la diversitat d'opinions entre els experts i els investigadors, moltes de les següents característiques es trobaran presents:

• Sentiments positius per part de la víctima cap a l'abusador.
• Sentiments negatius per part de la víctima cap als seus familiars, amics, o cap a les autoritats que intenten rescatar-la, donar-li suport i/o aconseguir el seu alliberament.
• Suport a les raons i les conductes del abusador.
• Sentiments positius per part del abusador cap a la víctima.
• Conductes de suport per part de la víctima, de vegades, ajudant a l'abusador.
• Incapacitat de la víctima per col·laborar mitjançant conductes que puguin ajudar a aconseguir el seu alliberament.

D'aquesta manera, s'ha trobat que existeixen quatre situacions o condicions que serveixen de base per a que es desenvolupi el Síndrome. Aquestes quatre situacions poden trobar-se en relacions abusives, casos d'abús sever i presa d'ostatges:

• La presència d'una amenaça que es percep com un risc contra la supervivència física o psicològica de la persona i la creença de que l'abusador complirà aquesta amenaça.
• La presència de petits gestos d'aparent amabilitat per part del abusador cap a la víctima.
• L'aïllament de qualsevol altre perspectiva diferent de la del abusador.
• La percepció d'incapacitat d'escapar davant la situació de perill.

Com a petita conclusió sobre el que acabo d'explicar, podria dir que el Síndrome d'Estocolm genera un vincle no saludable amb el maltractador o controlador. És la raó per la qual moltes víctimes continuen donant suport a un abusador, fins i tot després de que la relació hagi acabat. També és la raó per la que, aquestes mateixes, continuen veient el costat "bo" d'una persona abusadora i es mostren compassives amb algú que alguna vegada s'ha aprofitat mental i/o físicament d'elles.

Fonts d'informació:

• http://www.abusoemocional.com/articulos/articulos2/amar-a-un-abusador/
• http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADndrome_de_Estocolmo
• http://www.youtube.com/watch?v=hGWYSlrNV9c

EL DALTONISME

La percepció del color s'origina en unes cèl·lules situades a la retina ocular: els cons. Existeixen tres tipus de cons, i són els encarregats de percebre cadascun dels tres colors primaris de la llum (el blau, el verd i el vermell). En una persona normal (no daltònica), la combinació d'aquests tres colors li permet destriar una àmplia gamma de tonalitats intermèdies.

El problema arriba quan manca un d'aquests tres tipus de cons o algun funciona defectuosament. Això succeeix de manera més freqüent del que ens pensem (de fet, un 8% de la població masculina presenta ceguesa per al vermell o el verd). En aquest cas es presentarà el trastorn conegut com daltonisme o ceguesa al color. Existeixen diversos tipus de daltonismo, en funció del tipus de con afectat.

Tipus de daltonisme:

La disfunció més freqüent és la ceguesa per al color vermell o el verd. Aquesta es dóna en el 8% dels homes i el 1% de les dones, i afecta als cons responsables del vermell i als del verd. Al faltar aquests cons, les tonalitats de llum que haurien de correspondre'ls són captades pels altres dos cons, de manera que una persona amb aquest defecte identifica els dos colors com un de sol.

Menys freqüent és la ceguesa per al color blau, en la qual falten els cons responsables d'aquest color i el pacient no és capaç de distingir entre els tons blaus i els grocs.

Aquestes alteracions es coneixen com dicromatismes, ja que el subjecte que les pateix només disposa de dos tipus de cons.

Però també pot succeir que, presentant-se els tres tipus de receptors, algun d'ells (freqüentment els del vermell o del verd) sigui anòmal. En aquest cas el que succeïrà és que el pacient podrà distingir els colors dintre d'un ventall més restringit, poguent identificar com a iguals aquells tons que per a una persona normal resulten bastant semblants (encara que sempre diferents). Presenten, en conclusió, defectes semblants als dicromatismes, però més lleus. En aquest cas parlarem de tricromatismes anòmals o debilitat per al color.

Un últim cas, molt més excepcional que els altres anteriors, és el monocromatisme, en el qual tots els colors s'aprecien com a diferents tonalitats d'un mateix color.

La genètica i el daltonisme:

Els gens que codifiquen els pigments dels cons verd i vermell es troben en el cromosoma X, i el del blau, en el cromosoma 7. El cromosoma X està present dues vegades en les dones (XX), mentre que una sola en els homes (XY). Un canvi (o mutació) en aquest gen pot causar que no es doni la formació dels cons per a aquests colors. El caràcter d'aquestes mutacions és recessiu, i es dóna de la següent manera: una dona necessita tenir els seus dos cromosomes X mutants per a presentar daltonisme, mentre que un home, al tenir només un cromosoma X, serà daltònic sempre que aquest sigui mutant. Aquí hi trobem l'explicació de la diferència entre els percentatges d'homes i dones daltònics. El daltonisme és, per tant, una malaltia lligada al sexe (en el cas de dicromatismes i tricromatismes anòmals del vermell o el verd, els més freqüents). Segons això, un daltònic no tindrà fills que presentin la malaltia sempre que la seva dona no porti el gen mutant. No obstant això, totes les seves filles portaran el gen sense presentar la malaltia. Finalment, la meitat dels fills mascles d'aquestes sí que patiran l'anomalia.

Les anomalies per al color blau, ja que es troba en el cromosoma 7, es donaran per igual en homes que en dones. El mateix passarà amb els monocromatismes.

Mètodes per a detectar el daltonisme:

El mètode més ràpid per a la diagnosi del daltonisme consisteix en mostrar al pacient unes làmines de taques anomenades Stilling i/o Ishihara. Aquestes làmines consisteixen en nombrosos punts de diferents colors primaris disposats sobre fons de colors i tonalitats similars, agrupats de manera que una persona normal pugui distingir en ells nombres o formes conegudes.

Les persones que pateixin algun tipus de daltonisme, per tant, no seran capaços de reconèixer aquestes figures, o bé veuran altres de diferents en funció del tipus i grau d'anomalia que pateixin.

Fonts d'informació:

http://es.wikipedia.org/wiki/Daltonismo

http://www.uam.es/personal_pdi/medicina/algvilla/fundamentos/nervioso/Daltonismo/daltonismo.htm

L'ESTRUCTURA FAMILIAR SEGONS MINUCHIN

Quan en una família un dels membres és diagnosticat, per exemple, com esquizofrènic, els altres consideren que les probabilitats que aquesta persona s'integri a la família i a la societat de manera acceptable són pràcticament nul·les. El pacient es converteix en una càrrega i les relacions familiars es veuen afectades per l'alt nivell de tensió que provoca aquesta situació. En general, es pensa que l'única solució és la derivació del pacient a una institució psiquiàtrica, on ha de passar-hi el major temps possible sota tractament. És comú considerar que la família no ha d'estar relacionada amb el patiment del pacient i molt menys que pot intervenir directament en el procés terapèutic.

No obstant això, des de la perspectiva de la Teràpia Familiar Sistémica, específicament en el Model Estructural, desenvolupat per Minuchin, els problemes psicològics s'analitzen de manera familiar i no individual.

Així, la família és un sistema obert i la seva totalitat la conformen les relacions entre els seus membres; la família com sistema s'autorregula; la família es relaciona amb altres sistemes (família d'origen, comunitat, etc.); la família en el seu interior es conforma de diferents subsistemes: individual, conjugal, parental, fraternal; en el seu interior els seus membres interactuen entre sí i per tant s'afecten uns a uns altres, per tant els conflictes familiars han de presentar-se quan existeix una disfunció en les interrelacions que estableixen els membres de la família; és a dir, que un conflicte individual en qualsevol d'ells és la manifestació d'un conflicte familiar. La meta de la teràpia estructural és establir canvis en la interacció familiar de manera que aquesta sigui funcional, amb base en l'aquí i ara.

Minuchin assenyala que els membres d'una família es relacionen d'acord a certes regles que constitueixen l'estructura familiar, a la qual defineix com "el conjunt invisible de demandes funcionals que organitzen les formes en que interactuen els membres d'una família".

Dins de l'estructura familiar es poden identificar les següents formes d'interacció:

1) Els límits: Estan constituïts per les regles que defineixen qui participa i de quina manera ho fa dins la família. Tenen la funció de protegir la diferenciació del sistema". Els límits a l'interior del sistema s'estableixen entre els diferents subsistemes familiars (individual, conjugal, parental i fraternal) i poden ser de tres tipus:

CLARS: Que defineixen les regles d'interacció amb precisió.

DIFUSOS: Que no defineixen les regles d'interacció amb precisió i caracteritzen les famílies amb membres molt depenents entre sí.

RÍGIDS: Que defineixen interaccions en les quals els membres de la família són independents, deslligats.

Els límits a l'exterior del sistema impliquen regles d'interacció entre la família i altres sistemes.

2) Jerarquia: Fa referència al membre amb major poder en la família.

3) Centralitat: Membre en base en el qual gira la major part de les interaccions familiars. Aquest membre pot destacar per qüestions positives o negatives.

4) Perifèria: Membre menys implicat en les interaccions familiars.

5) Aliances: Es refereixen a la unió de dues o més persones per a obtenir un benefici sense perjudicar a un altre.

6) Coalicions: Unió de dues o més persones per a danyar a una altra.

7) Fill/a parental: És aquell membre de la família que assumeix el paper de pare o mare.

Minuchin assegura que una estructura disfuncional tindria totes o algunes de les següents característiques:

• Límits difusos i/o rígids a l'interior i/o exterior del sistema.


• Jerarquia no compartida en el subsistema parental.


• Presència de fill/a parental.


• Centralitat negativa. Coalicions.


• Algun membre perifèric.

Aquesta estructura possibilitaria la presència d'un símptoma en algun dels membres de la família.

La intervenció terapèutica des de la perspectiva del Model Estructural es dirigeix als canvis en l'estructura familiar disfuncional per a poder eliminar el símptoma. La unitat d'intervenció terapèutica és la família.

Ara bé, la família es desenvolupa travessant per diverses etapes que formen el seu cicle vital.

"Contemplar a la família en un lapsus perllongat és observar-la com un organisme que evoluciona amb el temps . . . " (Minuchin). Aquesta entitat va augmentant la seva edat en estadis que influeixen individualment sobre cadascun dels seus membres, fins que les dues cèl·lules progenitores decauen i moren, al mateix temps que unes altres reinicien el cicle de vida. El sistema familiar tendeix al mateix temps a la conservació i a l'evolució: evoluciona cap a una complexitat creixent. "El desenvolupament de la família transcorre en etapes que segueixen una progressió de complexitat creixent" (Minuchin). Per a Minuchin la família es desenvolupa en el transcurs de quatre etapes al llarg de les quals el sistema familiar sofreix variacions; els períodes de desenvolupament poden provocar transformacions al sistema i un salt a una etapa nova i més complexa. Les quatre etapes són les següents:

a) Formació de la parella.

b) La parella amb fills petits.

c) La família amb fills en edat escolar i/o adolescents.

d) La família amb fills adults.

Minuchin també va assenyalar que cada etapa requereix noves regles d'interacció familiar, tant a l'interior com a l'exterior del sistema. No obstant això, hi ha famílies que poden romandre en una mateixa etapa encara que el sistema familiar requereixi d'una transformació (naixement d'un fill /a o creixement dels fills/es, amb el que això implica, com pot ser ingrés a l'àmbit educatiu formal, canvi de nivell escolar, canvi d'escola, allunyament de la llar per qüestions de treball, per estudis, matrimoni, etc.). Aquest estancament en alguna etapa del cicle vital pot provocar disfuncionalitats familiars.

Fonts d'informació:
http://www.iztacala.unam.mx/carreras/psicologia/psiclin/esquizo.html
http://perso.wanadoo.es/aniorte_nic/progr_asignat_terap_famil.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Terapia_sist%C3%A9mica

Va de piràmides!

Abraham Maslow (1908-1970) va ser el "pare espiritual" de la psicologia humanista. Tot i que va començar essent un entusiasta del conductisme, aviat va veure les limitacions d'aquesta perspectiva i va proposar-se una nova teoria: la Teoria de la motivació humana. L'objectiu principal d'aquesta és l'Autorrealització (la motivació innata de tot ésser humà per a realitzar el seu potencial utilitzant i desenvolupant les seves aptituds i capacitats). Per a Maslow, aquesta sensació de plenitud s'anomena "experiència cimera".

Per arribar a l'autorrealització hem de satisfer totes les nostres necessitats inferiors, que es troben en diferents nivells les unes de les altres. Maslow va classificar aquestes necessitats en una piràmide anomenada "piràmide de les necessitats" i en va establir la seva jerarquia. Es tracta d'una escala on, partint des d'abaix (des de la base), s'ha de satisfer cada necessitat abans que la següent ens pugui motivar (tot i que sovint es donen excepcions, com per exemple, el cas d'una persona que fa vaga de fam per defensar un ideal). Cada dia podem ascendir i/o descendir per aquesta jerarquia vàries vegades, assolint diferents nivells.

Una de les possibles classificacions de les necessitats humanes dins dels diferents models de la piràmide de Maslow, és la següent (de la base a la punxa de la piràmide):

1. Necessitats fisiològiques: Menjar, beure, oxigen, regulació de la temperatura, excreció, descans, activitat, relacions sexuals.


2. Necessitats de seguretat: Protecció davant d'objectes o situacions potencialment perillosos, com els elements o malalties físiques. L'amenaça és tan física com psicològica. Importància de la rutina i la familiaritat.


3. Amor i pertinença: Rebre i donar amor, "carinyo", confiança i acceptació. Pertinença, formar part d'un grup (familia, amics, treball).


4. Necessitat d'apreci: L'apreci i el respecte dels altres i d'un mateix. Sensació de ser competent.


5. Necessitats cognitives: Coneixement i comprensió, curiositat, exploració, necessitat de significat i de previsibilitat.


6. Necessitats estètiques: Bellesa en l'art i en la natura, simetria, equilibri, ordre i forma.


7. Autorrealització: Plena realització del potencial. "Ser tot el que un és capaç d'arribar a ser."

En psicoteràpia, l'aplicació de la jerarquia de les necessitats ha de buscar ajudar als pacients a comprendre les seves pròpies necessitats i les dels altres. El psicòleg humanista, a partir d'un cert comportament, ha de saber veure quina és la necessitat que des del rerefons s'intenta cobrir. A partir d'aquí, ha de buscar alternatives per a modificar el comportament i poder cobrir la necessitat desitjada.

Si no cobrim les necessitats, això ens provocarà frustració i, conseqüenment, podran donar-se casos de transtorns psicològics i/o físics. En cas extrem, la insatisfació d'un conjunt important de necessitats vitals o autèntiques pot comportar risc de suïcidi. Vosaltres què n'opineu d'aquesta explicació que fa Maslow del suïcidi?

CARL ROGERS. PSICOLOGIA I EDUCACIÓ

Després de treballar una mica la perspectiva humanista de la psicologia i en relació amb el vídeo que vam veure a la segona part de la classe d'ahir, m'agradaria parlar una mica de la psicoteràpia de Rogers i de la seva relació amb el món educatiu.

Rogers va desenvolupar una forma de psicoteràpia anomenada "centrada en el client" (no en el pacient). L'essència d'aquest enfocament psicoterapèutic és que el client és el responsable de millorar la seva vida. Amb això, s'aparta dels enfocament psicodinàmics i conductistes (i de la medicina en general), on els "pacients" són "diagnosticats" per un "metge" i reben un "tractament". En la psicoteràpia de Rogers, el psicoterapeuta no és responsable dels canvis del client. En resum:

• El client mateix ha de decidir d'una manera conscient i racional el que està bé i el que ha de fer al respecte.
• El psicoterapeuta és com un confident o conseller que escolta i aconsella en un pla d'igualtat.

Carl Rogers també va adaptar la seva teoria a l'àmbit escolar: la no-directivitat. Partia de la hipòtesi de que qualsevol persona, per arribar madurar i ser responsable (a més de desenvolupar-se individualment amb posterioritat), necessita tres aspectes:

1. La bondat innnata.
2. El potencial natural per a l'aprenentatge (amb el que defensava la no-directivitat).
3. L'ajuda a partir de la relació mestre/a - alumne/es.

Aquesta relació mestre-alumne de la que parlo, i tal i com hem vist al documental "Pensant en els altres", es caracteritza per:

• La seva autenticitat, per així transmetre confiança a l'alumne/a.
• La seva acceptació, de manera que l'alumne es senti comprés dins del grup.
• La seva significativitat, aspecte que aconsegueix a través de l'empatia.

Per altra banda, Carl Rogers veia els mestres i els professors com a "facilitadors" de l'aprenentatge. Una de les funcions que havia d'adoptar qualsevol docent és la d'organitzar i posar a disposició de l'alumnat diferents recursos per tal d'arribar a aprendre per ells mateixos.

Finalment, i tenint en compte el que hem visionat al documental, vull fer referència a algunes implicacions de la seva teoria. Crec que podem parlar de:

• Una major obertura a l'experiència: actitud oberta als canvis i a l'adaptació.
• Una tendència a viure existencialment: remarca que s'ha de viure el present, tot i que s'ha de tenir en compte el passat per a poder avançar i mirar cap al futur.
• Una llibertat "d'experiència": som lliures i alhora responsables.
• La creativitat que sorgeix a partir del viure la llibertat i la responsabilitat.

La ment conscient, preconscient i inconscient de Freud.

Sigmund Freud va obrir-se camí en el terme de la psicoanàlisis per a descriure les seves teories i tècniques, que buscaven trobar i solucionar els problemes mentals dels seus pacients. Va dedicar la seva vida a intentar desenvolupar un conjunt coherent de teories que expliquessin la conducta humana. Una d'elles és la que vam treballar ahir a classe de Fonaments: els conceptes de ment conscient, preconscient i l'inconscient. Com em va semblar molt interessant tot el que vam parlar sobre el tema, m'agradaria parlar-ne una mica.

Freud describia la ment comparant-la amb un iceberg que, tot i que es tracta d'un cos dur i rígid i que no mostra fluïdesa, ens ajuda a entendre gràficament el que ell describia com les tres parts de la nostra ment.

El conscient: Representa la consciència que tenim quan estem desperts. Ocupa 1/7 part.

El preconscient: Es tracta de la línia que divideix o que separa el conscient de l'inconscient. Conté records de somnis, lapsus linguae, etc. Els pensaments i les accions que sorgeixen del preconscient ens donen pistes sobre què hi ha al nostre inconscient. Segons Freud, es tracta d'idees codificades, un simbolisme que ens protegeix dels verdaders pensaments de l'inconscient (ens podrien arribar a perturbar).

L'inconscient: Ocupa 6/7 parts del total de la ment. Conté desitjos i pors secretes, records traumàtics del passat, etc. Tots aquests pensaments es troben totalment amagats i no hi podem accedir; l'inconscient no es pot observar mai de manera directa.

L'objectiu de la psicoanàlisis és, doncs, intentar trobar i solucionar els problemes mentals de les persones, que solen sorgir de traumes i records amagats a l'inconscient. El que presuposa l'autor és que, un cop som conscients del que ens provoca el problema, els símptomes desapareixeran. Es podria parlar, així, d'una alliberació dels nostres pensaments més desconeguts.

Llavors... Us ha semblat, per exemple, pel que hem vist avui a la pel·lícula de classe, que la tècnica de la hipnosi és útil a l'hora de psicoanalitzar i solucionar problemes mentals?

Aportacions personals sobre la introducció al concepte d'introspecció psicològica

Doncs aquí el tenim, el meu primer blog com a estudiant de Psicologia.

La veritat és que no és tant fàcil com em pensava això d'agafar i posar-te a reflexionar sobre tot l'aprenentatge que estem començant a experimentar en els inicis d'aquest nou període educatiu de la nostra vida. Bé, de fet no sé ben bé ni per on començar... Potser voldria parlar una mica sobre el concepte d'instrospecció que vam treballar per sobre l'altre dia, a les classes pràctiques de l'assignatura.

Si no ho vaig entendre malament, la introspecció és una inspecció interna que fa una persona cap a ella mateixa, o sigui, el coneixement per part del propi subjecte de tots els seus estats mentals i del contingut d'aquests. Em sembla un concepte molt interessant i una eina molt útil per a tenir consciència d'un mateix i de tot el que pot arribar a passar pel cap de les altres persones. Crec que aquesta pràctica té una capacitat reflexiva molt important.

Potser la setmana que vé aprofundim amb el tema. Seria interessant...